.jpg)
Ciutat de Valéncia, 4 de juliol de 2013
La Secció de Llengua i Lliteratura
Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) desija traslladar a la societat valenciana el seu
posicionament respecte a la proposició no de llei presentada pel Síndic del Grup Parlamentari del Partit
Popular el passat 13 de juny, relativa al
canvi en la definició de l’entrada “valenciano” en el Diccionario de la Lengua Española de la
RAE, en la finalitat de que es recupere la
seua consideració com a llengua en lloc de l’actual definició com a “variedad del catalán”.
El text íntegre de la declaració és el següent:
1. Des d’un punt
de vista jurídic l’única categoria oficial del valencià és la de ‘llengua’ o ‘idioma’,
atenent a l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982, la seua
reforma de 2006 i la Llei d’Us i Ensenyança del Valencià de 1983.
2. La consciència llingüística dels escritors
valencians a lo llarc de l’història és clara i
no oferix indicis de dubte: pràcticament des de les primeres manifestacions
lliteràries valencianes, els diferents autors sempre han assumit i expressat que
els seus texts estaven escrits en llengua valenciana, en eixe substantiu i el consegüent gentilici propi; com ho demostren
abundantíssims i rotunts testimonis escrits de totes les époques, d’entre els
quals només recordarem el de Joanot Martorell en la dedicatòria que escrigué,
l’any 1490, en la seua célebre novela Tirant Lo Blanch:
[…] me atreviré a expondre: no solament de
lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana:
per ço que la nació d’on yo só natural se’n puxa alegrar […]
3. La consciència llingüística actual de la gran majoria de ciutadans de la Comunitat Valenciana no
presenta cap de dubte en expressar que l’idioma que parlen es denomina valencià i és una llengua
pròpia i independent de
qualsevol atra –aixina ho refrenden diferents enquestes del Centre
d’Investigacions Sociològiques–. Soprenen, per tant, determinats esforços
polítics, econòmics i institucionals que, obsessivament, pretenen capgirar des
de l’anexionisme llingüístic esta realitat sociològica inqüestionable i
llegítima, intentant actuar especialment en les noves generacions de
valencians.
4. D’una atra
banda, la tradició
lliterària, gramatical i lexicogràfica valenciana reforça la premissa de
l’identitat llingüística valenciana. Des d’un punt
de vista pràctic, no té massa sentit insistir en la
publicació de diccionaris valencians, gramàtiques valencianes, traductors
informàtics valencians, la realisació de doblages valencians o la simple
fixació d’un estàndart valencià oral i escrit propi –tots ells, exigits
sociològicament pel nostre poble, precisament per la seua consciència no
dialectal– si no s’admet
definitivament la realitat de l’existència del valencià com a ent llingüístic
diferenciat i, en conseqüència, el seu ple reconeiximent com a tal, a nivell estatal i internacional. És esta una atra contradicció evident
en la que cau permanentment l’anexionisme llingüístic. Per a R. A. Hudson, “si
dos varietats són, les dos, llengües estàndart, han de ser llengües distintes”.
5. Respecte a les
diferents teories sobre la conformació històrica del valencià, la teoria
de l’autoctonia
llingüística de l’idioma i de la continuïtat
demogràfica en el trànsit de la Valéncia musulmana a la cristiana, sustentada
pels doctors Ubieto, Cabanes, Peñarroja o Gómez Bayarri entre atres (com, per
cert, algun membre eminent de l’actual AVL feu en un passat ben recent), sosté
que pot establir-se un paralelisme enl’evolució del llatí vulgar en els diversos territoris de la Península Ibèrica. Un llatí vulgar
que, arraïlat sobre els diferents substrats llingüístics preexistents en cada
lloc (l’ibèric, en el nostre cas, com en el d’uns atres territoris propencs:
Aragó, Catalunya o Múrcia), mantingué més tart el seu us entre la població
d’estirp iberorromana durant els sigles de dominació musulmana de la península.
Esta població autòctona, si be pogué
islamisar-se religiosament de forma majoritària, mantingué en major o menor
mida l’us familiar i social de la seua parla romanç originària, de la mateixa
que uns atres pobles del món igualment islamisats han mantingut el seu idioma a
pesar d’adoptar la religió musulmana i l’àrap com a llengua de cultura.
Les similituts existents entre el valencià
i el català poden, per tant, explicar-se per factors anteriors a la conquista
de Jaume I i, inclús, al comú substrat prerromà; tal com, per cert,
sostingueren en el passat reconeguts partidaris de l’unitat de les llengües
valenciana i catalana. És sabut ademés que en el nostre àmbit, com en unes
atres zones de la Romània, se dona un gran conjunt de llengües afins que no
escomença pel nort en Catalunya, sino en Occitània, a on hi ha unes atres
modalitats no catalanes igualment pròximes llingüísticament.
I és raonable pensar que l’emmudiment de
l’aragonés (transplantat en alta proporció a l’àrea hui valenciaparlant) o del
vocalisme català oriental (i certs matisos de l’occidental), tots ells
dominants en els repobladors nouvinguts del sigle XIII, aixina com l’immediat naiximent d’una consciència
llingüística no dialectal, lliterària i sociològica, són conseqüències de dita pervivència llingüística i demogràfica.
En qualsevol cas, en el marc d’un debat
acadèmic entre investigadors i estudiosos, nos pareix arbitrari i escassament
científic que alguns se decanten cegament per la teoria de l’aloctonia radical
de l’idioma –i, de rebot, la de tot el poble valencià– sense atendre a cap atre
criteri o consideració més allà que el de l’autoritat autootorgada i
endogàmica.
I menys encara, voler extraure’n, de dites
conclusions, una sòrt de
fatalitat històrica que haja de condicionar els criteris normativisadors
actuals del valencià i inclús la seua consideració o no com a llengua. És evident que a les diferents hipòtesis taxonòmiques en competència, se
suma en Valéncia la concepció desviada d’aquells que no veuen la llengua sino
com a mer instrument d’expansió i anexió. Això, evidentment, no és filologia.
6. El cas de les llengües valenciana i
catalana és perfectament comparable al del gallec i el portugués. La principal diferència entre el cas del gallec i el portugués respecte
al del valencià i el català és que el primer conta en un Estat polític per a
cada llengua, mentres que en el segon abdós llengües compartixen un mateix
Estat.
La pertinença
de diferents llengües a contínuums dialectals més o manco interrelacionats, que poden presentar una série de criteris genètics en comú, mútua
inteligibilitat o traces llingüístiques afins, no impedix que cada llengua seguixca el
seu propi curs en la codificació, normativisació i normalisació llingüística, com a mostra de la llegítima personalitat privativa de cada comunitat
idiomàtica, que va íntimament lligada a la consciència de la pròpia identitat
diferenciada.
Aixina ocorre, sense haver d’eixir
d’Europa, no sols en les relacions entre el gallec i el portugués, sino també
entre el búlgar i el macedoni, les llengües escandinaves, el chec i l’eslovac,
el serbi i el croata o, a un atre nivell, en el contínuum dialectal del baix
alemà i el neerlandés.
7. La justificació per la qual el valencià és
un idioma independent té, per tant, una base sociològica, històrica i jurídica. La teoria de l’independència llingüística valenciana, per molt que vullga
ser censurada, és igualment
científica en la seua formulació, conta en el recolzament
de filòlecs, escritors, institucions públiques i privades, aixina com de la
majoria de ciutadans de la Comunitat Valenciana. Atesa també la falta d’unitat
de criteris de la filologia internacional a l’hora de tractar casos pareguts al
nostre, la RACV no pot
sino considerar que la llengua valenciana és un idioma propi, independent i
diferenciat de qualsevol atra llengua romànica, i obrar en conseqüència.
Des de la publicació en 1915 de la
Gramàtica Elemental del pare Fullana fins a l’aparició del Diccionari General
de la Llengua Valenciana en 2010, passant per l’acort ortogràfic de 1979
(declarat oficial pel Consell preautonòmic i usat en les primeres classes de
valencià en les nostres escoles), la RACV, a través de la seua Secció de
Llengua, és històricament l’institució encarregada de l’estudi i promoció de la
llengua i lliteratura valencianes, aixina com de la seua normativisació,
aplicant criteris científics a la realitat llingüística valenciana.
Dins d’estos treballs, esta Secció aprovà en 2009 un informe
titulat Valencianismes: propostes a la Real
Academia Española. En ell, entre atres qüestions, se
proponen esmenes en el tractament o definició de valencianismes, aixina com
noves accepcions per a vocables ya acceptats per la RAE. Dit estudi es va
remetre a tots els acadèmics de la RAE en tant que institució normativa de la
llengua castellana.
Entre estes propostes destacava la
proposta de recuperació de la definició de “valenciano” que la RAE aprovà en
1959, segons consta en el Boletín de la RAE, tom 39, quadern 158,
setembre-decembre de 1959 pàg. 494, on diu aixina:
«Y no está exento de alcance político la
rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano,
mallorquín y balear con el fin de ajustarlas a la lingüística moderna, dando de
paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del
valenciano, por ejemplo, se decía: “dialecto de los valencianos”. Ahora se le
reconoce la categoría de lengua y se añade que es la hablada “en la mayor parte
del antiguo reino de Valencia”; y la nueva definición de catalán pondrá término a las consultas que
recibo un día sí y otro no para que se diga si es lengua o dialecto».
Curiosament, en l’edició del diccionari de
la RAE de 1970 –onze anys més tart de l’acort acadèmic– es definí al valencià
com a “variedad del catalán, que se usa en gran parte del reino de Valencia”
pero ningú ha explicat fins a la data quàn, quí i cóm acordà la RAE este canvi.
Proponem, per
tant, recuperar la definició aprovada per la RAE en 1959 o solucionar la qüestió d’una manera senzilla, com es fa en el terme
‘gallego’: “gallego, m.
Lengua de los gallegos”. La proposta,
en cas de no voler recuperar-se la definició acadèmica de 1959 seria: “valenciano, m. Lengua de los valencianos”.
8. Respecte a
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, més allà d’incomplir sistemàticament els seus
objectius fundacionals de defendre el nom i l’entitat de l’idioma valencià o de
resoldre el conflicte llingüístic, o més allà de
preocupar-se perque un document no seguix les seues prescripcions
normatives en lloc de
prendre mides perque les universitats o les escoles no respecten les seues
mínimes “concessions” normatives, aprofitem per
a recomanar a dita entitat que deixe públicament clar si està a favor de que la llengua valenciana torne a ser considerada
com lo que és (en el diccionari de la RAE com en qualsevol atre lloc), o si per contra està conforme en que
continue considerant-se una simple “variedad”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario